M’agrada imaginar com devia ser la festivitat del Tonis abans, quin sentit hi donaven, des de quan se celebrava… Però també, com molts, en tinc un relat propi que és el que intentaré explicar. Sabem que des de 1888 a Santa Eugènia se celebren els Tres Tombs, poques ressenyes en tenim, d’aquelles dates. Sí que tenim fotografies i documentació de pràcticament tot el segle XX, les quals, junt amb el record de molts testimonis i el context històric de cada moment, ens permeten interpretar com era i com ha evolucionat fins l’actualitat.
La devoció a Sant Antoni Abat, protector dels animals, és molt antiga en el cristianisme, comença entre els segles III i IV, aproximadament, i a Catalunya es popularitza a partir del segle XII. És a l’edat moderna, entre segles XVII i XVIII, quan segurament comencen els Tres Tombs. És fàcil creure que és en aquest context en què també s’inicien al nostre poble, on l’ofici de traginer és cada cop més present, i és molt factible que en aquella època es pogués comptar amb la participació de molts pagesos.
Cal tenir en compte que la tracció animal en aquell moment fou molt més important que a posteriori, no només per l’expansió del transport de mercaderies (es creen les primeres fàbriques als eixos fluvials catalans, comencen a haver-hi més excedents al camp i el ferrocarril encara no existeix) sinó també per la pagesia, pel període de bonança que viu i perquè la sofisticació al camp amb la incorporació de noves eines requereix més força animal. En dona testimoni Segimon Malats —nascut a Santa Eugènia el 1747 i difunt a Madrid el 1826—, pare de la veterinària a l’estat espanyol, en el seu discurs inaugural de primera escola de veterinària.
Segurament, el que va començar com un aplec dels animals de peu rodó per demanar protecció al Sant Patró, aviat es va convertir en una festa de lluïment; ho podem veure en les fotografies més antigues: la gent que participa en el passant porta bona roba, la de festes i grans ocasions i qui en podia disposar lluïa un bon animal. Això no impedia, segons les males llengües, que la festa ben aviat també tingués un to més, si m’ho permeteu, esbojarrat i podríem dir una mica més poca-solta: no només es competia per lluir un bon cavall i un bon vestit, sinó que alguns competien per veure qui era capaç d’aguantar-se (o no) damunt del cavall després d’aprofitar les moltes rondes de beguda que els oferien els hostalers del poble. Podríem dir que és semblant gairebé a algunes festes actuals, vaja.
El món roda i el temps passa. El segle XX comença convuls i arriba la Guerra Civil, la prohibició dels actes religiosos, etc., i del trasbals que suposa, es passa, acabat el conflicte, a un període de fortes mancances i un fort rigor religiós. La festa sempre es va mantenir i no va perdre les arrels: podem veure en les fotografies que la gent surt igualment, ara s’esforcen per poder lluir tant com poden uns vestits de diumenge molt més apedaçats i balders, sense canvis en la litúrgia de la festa: tres tombs, carro del Sant guarnit, banderers i hostalers oferint.
A poc a poc la festa dels Tres Tombs a Santa Eugènia torna a lluir, i de mica en mica, aquest “pelegrinatge” d’animals a Sant Antoni es va omplint més de festa, fins que esdevé un referent per la comarca. Entrats els anys setanta del segle passat, el centre de la festa és el cavall, els banderers i carro del Sant. Cada cop hi ha més genets, s’hi va poder veure Guàrdia Municipal Muntada de Barcelona amb els casquets emplomallats, les llances i aquella vestimenta vermella, entremig d’aquests s’hi veien de tant en tant cavalls de doma i també de doma andalusos, fins i tot uns quants, pocs, muntats per genets vestits amb roba de la comunitat, també hi ha alguns carruatges humils de passeig acompanyats per alguns altres carros que potser encara puntualment feinejaven.
Durant els anys vuitanta, en l’embolcall de la festa s’hi varen afegir puntualment els toros, que varen tenir, vista la participació de públic, bastant d’èxit. Fins i tot un any crec recordar l’afegit de “l’Empastre”, es tractava de complementar l’espectacle taurí amb una suposada comicitat d’una gent de talla petita, personalment a mi em va entristir.
Dels vuitanta endavant la festa va canviant, tot i això, els tombs continuen essent tres, el carro del Sant també està ben guarnit amb boix, els abanderats es mantenen i la festa va dedicada als animals de peu rodó i hi participen genets. La festa esdevé més familiar i han anat prenent més protagonisme els records que evoquen animals de tir a les feines pretèrites; el carro i les eines cada cop hi tenen més representació. Per això una de les tasques que s’ha anat proposant l’entitat és recuperar, mantenir, inventariar aquestes eines i carros. També d’uns anys ençà la festa va més enllà de l’hivern i a l’estiu organitzem la festa del batre. Mai no ens hem oblidat tenir una part lúdica i una de divulgativa.
Aquest any, als Tonis de Santa Eugènia hi ha entrat gent jove. Introduïm canvis importants en els actes d’embolcall de la festa, en canviarem el format per atreure més les famílies i intentem actualitzar-la, introduint-hi nous actes lúdics destinats al jovent; ens adherim als protocols de protecció dels animals i en controlem el compliment. El cos central, el realment tradicional, que és el passant, manté l’essència: hi haurà animals, els tombs seran tres, el carro del Sant estarà guarnit i tindrem tres abanderats. Procurarem que sigui un passant lluït, acompanyant els carros més tradicionals, carros més familiars, genets i la Guàrdia Muntada dels Mossos d’Esquadra. Ara és un moment en què per diverses raons en global ens creiem que estem en un moment de canvi sobtat, no volgut i que això ens aboca a un inevitable futur incert. Ens en creiem conscients tant a la feina, com a la relació amb l’entorn natural i social i també en l’oci i la cultura. És cert que han passat coses i no totes positives, la pandèmia, l’evidència del canvi climàtic, la crisi per la guerra, la consciència animalista, etc. Però crec que realment no estem tant en un moment de revolució entesa com a negativa.
De fet, no fem res gaire diferent d’allò que ja fèiem i vivíem, sempre evolucionem de manera més accelerada o més lenta, més conscient o menys conscient. Crec que el revulsiu d’aquesta consciència de canvi ha estat la parada i l’arrencada per la pandèmia. Aquest arrencar de nou ens ha fet mirar enrere i posar potser massa perspectiva per comparar on som i d’on veníem. Però els canvis ja hi eren destinats a arribar.
Josep Dachs